Tinc 41 anys i fa 3 anys hem van diagnòsticar fribromilagia.
A partir d’aquí vaig entrar en un espiral de metges medicaments, que hem feia estar molts de dies al llit amb molt de dolor i un cansament inhumà. A tot això s’ha d’afegir haber d’aguantar les cares i els comentaris de la gent que ho sabia. Que sense voler et tracten com si ja no servissis per res, només per estar malalta. O s’enfadaven perquè no tenia esma de fer res peró amb la medicació que tot son anti-inflamatoris i relaxants musculars es imposible tirar. Només treia forces per anar a treballar. Peró vaig deixar de tenir vida. Fins que vaig decidir deixar d’anar al metge i deixar tota la medicació i anar a veure amb un terapeuta per haver-ha si hem podia ajudar. Perqué jo veia que si tenia el cap tranquil el meu cos estava més tranquil i no tenia tant de dolor.

Al principi de començar el proces amb el meu terapeuta va ser dur. Explicar a una persona que no coneixes tota la teva vida es difícil. Jo vaig tenir sort de seguida amb vaig sentir a gust i amb plena confiança. Amb ell m’he donat conte que es molt important saber d’on venim. De les families que tenim, dels que ens ha passat a la vida i de la infancia que hem tingut i els valors que ens han inculcat. Del que les coses que son normal per la majoria no necessariament o han de ser per tu. Que quan hi han desgràcies, pèrdues o enfermetats amb teus, neix un dolor que hem d’apendre a treuro plorant, cridant, donant cops de puny es igual s’ha de treure de dins. Hem d’apendre a expressar els nostres sentiments i les nostres emocions. Bones i dolentes. Jo crec personalment que tot lo que es queda dintre ens podreix i ens fa posar malalts. Jo va ser començar a buidar de tot lo que duia dintre amb el meu terapeuta i començar fisiquicament a millorar. També es important el fet de saber posar límits a la gent i apendre a dir que no. No es ser egoista es sencillament fe lo que realment es vol fer, sense estar condicionat amb el que pensaran o dirant els demes. A la llarga veus que no val la pena anar fent pels demes. La vida de cadascú es la que es. La meva es com es i no la compar-ho no es ni millor ni pitjor que la de ningú es la meva vida. I en fons tots tenim la vida que escollim. Per que quan som adults som nosaltres els que decidim el que volem i no volem i si ens equivoquem al decidir, ens agradi o no la responsabilitat el només nostre. Això que llegit sembla tant fàcil, es un procès que per arribari jo he necessitat del meu terapeuta per adonarte’n de les coses. Perquè en els fons dintre de cadascú crec que tots sabem el que hem de fer. Peró moltes vegades fem el que s’espera de nosaltres no el que realment volem fer. Ser capaç de adonarse’n i  tenir clar lo que es vol a la vida que ens en fons es el ser feliç, es sencill es només no deixar-se portar pel demés, no intentar controlar-ho tot, deixar que les coses passin i que siguin com siguin, acceptar-les com venen i agraïr el que tenim.

Jo després de cuasi un any de teràpia no hem considero una persona malalta ni de fibromialgia ni de res. Tinc algun mal dia però l’accepto, el paso i demà será millor. En definitiva tenir un bon terapeuta el meu es en Miquel m’ha servit per ser més jo i poder ser una persona més autèntica. Trobar-me bé, fes les coses a la meva manera i tornar a tenir ganes de compartir, viure i de ser feliç. I lo bo de tenir un bon terapeuta, es que per molts mals moments que passis o hagis passat no et sentiràs mai sol.

Gràcies Miquel.